Deia Mario Benedetti que a la vida cal evitar tres figures geomètriques: “Les ments quadrades, els cercles viciosos i els triangles amorosos”. Benedetti sempre tan útil per a qualsevol àmbit vital, encara que de l’última figura no n’estic del tot segur. Les figures geomètriques són essencials per configurar les tàctiques de molts esports: el triangle màgic dels Spurs i el quadrat del Dream Team. Ocupar l’espai és una missió per a qualsevol equip.
L’espai que no ocupes al mercat l’ocupa la teva competència i un espai és més fàcil de defensar quan hi ets dins. Com es juguen els espais en les relacions i en el management? Les neurones mirall ens espatllen molts processos de selecció buscant persones mimètiques a nosaltres. Aquestes persones tindran l’espai hipotecat, ja que el manager els menjarà espai. Aquest procés, gairebé per darwinisme organitzacional, comportarà que el comandament intermedi es mengi l’espai de l’equip. L’ego, l’ascendència i el poder són valors relatius, no absoluts, per tant, cal repartir el pastís!
Com es poden ocupar els espais de manera adequada en les relacions i en el management? Per respondre a això, em ve al cap el darrer mundial de Qatar, on la selecció francesa jugava en bloc mig-baix amb transicions molt ràpides amb un 4-2-4 disruptiu. A priori, podria semblar que Deschamps hagués dissenyat una estratègia defensiva, però res més lluny de la realitat. Va situar els seus jugadors atacants a ¾ de camp per tal de poder tenir espais lliures per córrer, on tenien avantatge competitiu els Dembélé, Mbappé and co. Això va comportar que, davant grans habilitats en els espais, aquell teòric espai defensiu de l’equip rival fos una vulnerabilitat per a ells.
Un/a directiu/va que molt abasta poc estreny, perquè l’atenció és un tresor limitat i focalitzat. Una possible falsa sensació de (des)=poder fa que aquests espais no puguin ser ocupats pels membres en focus dels nostres equips de treball.
L’art de saber ocupar espais és quelcom complex de gestionar, ja que implica gestió d’egos, rols, autoconeixement i possiblement més jazz que simfonia. En el management actual, així com en les relacions, el voyerisme que generen els directius/ves que obren espais perquè siguin ocupats de manera intensa pels seus equips pot provocar incomprensió o una falsa sensació de descontrol, ja que comparteixen el poder, la mirada i les decisions amb tercers. És a dir, gelosia organitzacional en estat pur!
El risc de l’ocupació dels espais és com governarem “el què diran” de Lorca davant la resta de col·legues directius/ves. Davant d’això ens trobem en una cruïlla entre ètiques i estètiques, entre jam sessions i simfonies, entre mini-yos o equips diversos.
I tu, com portes l’ocupació d’espais?
Post a Comment